Aquesta setmana, i gràcies a la posada d’Andorra al punt de mira per part de l’Administració tributària espanyola, volem compartir amb els lectors els criteris establerts al Conveni entre el Principat d’Andorra i el Regne d’Espanya per evitar la doble imposició en matèria d’impostos sobre la renda i prevenir l’evasió fiscal (d’ara endavant, el CDI), amb l’objectiu de determinar la residència fiscal de les persones físiques en supòsits de conflictes de doble residència fiscal basant-se en les legislacions internes de cada Estat.

En aquest sentit, l’article 4 del CDI estableix que «1. En el marc d’aquest Conveni, l’expressió “resident d’un Estat contractant” designa qualsevol persona que, en virtut de la legislació d’aquest Estat, està subjecta a imposició en aquest Estat, per raó del seu domicili, residència, seu de direcció o per qualsevol altre criteri de naturalesa anàloga, i s’aplica tant a aquest Estat com a totes les seves subdivisions polítiques o entitats locals. No obstant això, aquesta expressió no inclou les persones que estan subjectes a l’impost en aquest Estat exclusivament per rendes d’origen en aquest Estat».

Per tant, és transcendental tenir en consideració que, d’acord amb les disposicions de la segona frase de l’apartat 1, no es considerarà a una persona «resident fiscal d’un Estat contractant» en el sentit del Conveni si, encara que no estigui domiciliada en aquest Estat, es considera resident de conformitat amb la legislació interna, però se sotmet a una imposició limitada sobre les rendes obtingudes en aquest Estat o el patrimoni situat en aquest.

D’altra banda, l’apartat 2 de l’article 4 del CDI estableix que «quan una persona física, de conformitat amb les disposicions de l’apartat 1, és resident dels dos Estats contractants, la seva situació s’ha de resoldre de la manera següent:

a) aquesta persona es considera resident únicament de l’Estat on disposa d’un habitatge permanent a la seva disposició; si disposa d’un habitatge permanent en ambdós Estats, es considera resident únicament de l’Estat on manté els vincles personals i econòmics més estrets (centre d’interessos vitals);

b) si no es pot determinar l’Estat on aquesta persona té el centre d’interessos vitals, o si no disposa d’habitatge permanent a la seva disposició en cap dels Estats, es considera resident únicament de l’Estat on sojorna de manera habitual;

c) si aquesta persona sojorna de manera habitual en ambdós Estats o si no sojorna de manera habitual en cap d’ells, es considera resident únicament de l’Estat del qual posseeix la nacionalitat;

d) si aquesta persona posseeix la nacionalitat d’ambdós Estats o si no posseeix la nacionalitat de cap d’ells, les autoritats competents dels Estats contractants han de resoldre la qüestió de comú acord».

En aquest sentit, al consultori fiscal d’aquesta setmana analitzarem de forma detallada el primer punt de connexió i en les pròximes setmanes, analitzarem la resta de punts de connexió per determinar la residència fiscal de les persones físiques:

Resident fiscal únicament de l’Estat en el qual es disposa d’un habitatge permanent a la seva disposició:

L’article dona preferència a l’Estat contractant en el qual la persona física disposi d’un habitatge permanent. Aquest criteri bastarà normalment per a resoldre el conflicte que es planteja, per exemple, quan una persona física té un habitatge permanent en un Estat contractant i només ha tingut una estada d’un cert temps en l’altre Estat contractant.

El subapartat a) vol dir, per tant, que per a l’aplicació del Conveni (quan hi ha conflicte entre les legislacions dels dos Estats) es considera com a residència fiscal de la persona física el lloc on té la propietat o el gaudi d’un habitatge; aquest habitatge ha de ser permanent, és a dir, la persona física l’haurà condicionat i reservat per al seu ús permanent, a diferència de l’estada en un determinat lloc en condicions tals que sigui evident que la mateixa es pretén de curta durada.

Referent al concepte d’habitatge, és necessari assenyalar que es pot prendre en consideració qualsevol de les seves formes (casa o apartament, en propietat o per a llogar, habitació llogada amb mobles). L’essencial és el caràcter permanent de l’habitatge; la qual cosa significa que la persona física ha disposat el necessari perquè l’allotjament estigui a la seva disposició en tot moment, de forma continuada i no ocasionalment per a estades que, per les raons que les motivin, han de ser necessàriament de curta durada (viatges de plaer, negocis, estudis, assistència a cursos en escoles, etc.). Per exemple, una casa pertanyent a una persona física no pot considerar-se a la seva disposició durant un període en el qual està llogada i efectivament ocupada per una persona no relacionada, de manera que aquesta persona física no tingui la possessió de la casa ni la possibilitat d’habitar-la.

D’altra banda, atès l’anterior paràgraf, és d’especial importància tenir en consideració que si un habitatge d’una persona relacionada amb una altra persona física compleix les condicions anteriorment esmentades (per exemple, habitatges de familiars on la persona física gaudeix de certs períodes d’estança permanents a Espanya), podria ser considerat com un habitatge permanent a la seva disposició.

https://www.elperiodic.ad/opinio/article/83815/consultori-fiscal?utm_source=Notification&utm_medium=Web-Push

Consultori fiscal Andorra by Jaime Mesas la residència fiscal de les persones físiques en supòsits de conflictes de doble residència fiscal basant-se en les legislacions internes de cada Estat
Consultori fiscal Andorra by Jaime Mesas la residència fiscal de les persones físiques en supòsits de conflictes de doble residència fiscal basant-se en les legislacions internes de cada Estat